Lip dub. En fem un?

A la Wikipèdia podeu trobar:

Un lip dub (o bé lipdub, en català: doblatge labial) és un tipus de vídeo que combina sincronització labial i doblatge d’àudio per fer un vídeo de música. Es fa filmant una successió contínua, i sense talls, d’individus o de grups que vocalitzen de manera que sincronitzen els llavis amb la lletra d’una cançó que escolten des d’una font aliena, com ara un àudio enregistrat en un enginy d’àudio mòbil; és a dir, els participants canten un tros de la cançó fins que són substituïts in situ per un altre participant que continua per on anava l’anterior participant, i així successivament, fins el final de la cançó. Posteriorment, s’edita la gravació resultant afegint l’àudio original de la cançó a la pista d’àudio del vídeo final.

Si bé s’assemblen als vídeos de música senzills, sovint comporten força preparació prèvia i s’elaboren de forma meticulosa. Els lip dub més populars són fets mitjançant una única gravació, no editada (un pla seqüència), que sovint ens transporta a través d’espais diferents i situacions en un entorn (per exemple un edifici d’oficines). Amb el sorgiment de llocs webs que ofereixen continguts de vídeo, participatius i d’abast massiu, com ara YouTube, s’ha popularitzat aquest tipus de vídeo.

Tom Johnson, un blocaire especialista en tecnologia i comunicació, descriu que les característiques mínimes que ha de tenir un bon lip dub han de ser:

• Espontaneïtat: “Fa la sensació que algú tingués la idea en el mateix moment, treu la càmera de vídeo personal, i diu: eps! nois: anem a fer un lip dub amb aquesta cançó”.
• Versemblança: La gent, producció i situació semblen espontànies, no preparades i reals.
• Participatiu: “El vídeo no consta d’una sincronització espectacular feta per una única persona, si no d’un grup, participant tots junts en un esforç espontani, que sembla que comuniqui l’actitud i humor de la cançó.”
• Humor: la gent mostra una actitud divertida en el vídeo.

Aquí teniu alguns exemples: